La història d’un mig pollastre, és una rondalla d’Enric Valor molt coneguda a tot arreu del País Valencià. Per això l’hem adaptat i presentat a l’aula, ja que es divertida per als més menuts. Conta les aventures d’un pollastre que vol casar-se amb la filla del rei.
Açò va anar i era una casa de camp on vivia un vell matrimoni sense fills, que es
dedicava a
la cria d’aviram: gallines blanques
i negres,
pollets i lloques.
La velleta coneixia cadascun dels
animals
que criava.
Un dia de maig va eixir la velleta a
donar-los
uns grapats de dacsa i una bona pasterada
de segó cuit, com solia fer cada dia
a la mateixa
hora.
--Pull, pull, pull --va anar
cridant.
I heus ací què la va sorprendre: hi
havia un
mig pollastre, molt vistós i esgotat,
que no s’arrimava
on estaven tots els altres.
--Què fas tu que no menges?
--s’estranyà la
vella mentre que el feia anar cap on
estaven els altres animals.
Però el mig pollastre va fer un 'coc,
coc' molt enraonat i
encara es va separar més dels seus
companys.
--I açò quin pollastre és? --va dir la
dona--.
Aquest animalet no és meu!
Era de veres: no l’havia vist mai
abans.
Li va haver de donar menjar a banda
i després
va preguntar en les cases del
voltant si
se’ls havia perdut algun pollastre a
mitjan fer, ni
poll ja ni pollastre encara, és a
dir, el que allí solen
anomenar un mig pollastre. I ningú
no li’n va
saber donar raó.
El mig pollastre va passar així algunes
setmanes
buscant-se-la ell tot sol quan tenia
fam. Un
matí, es va posar a rascar en un
petit femer. Rascant i furgant, la
seua poteta
tragué a relluir un objecte de
metall. Amb el bec l’espolsà
una miqueta. Aleshores va veure que
es
tractava d’una moneda.
–Quic-quiriquic!– va cantar alçant
la cresta:
¡Jo sóc un mig pollastret
que escarbant en un femeret
m’he trobat un dineret!
I sense més ni més, es fica la
moneda en el seu
papet, diu adéu al maset, i cap a la
cort s’ha dit.
Tira senda avant i anà camí cap a
cal rei.
De tant en tant, soltava un sorollós
“quicquiriquic”
i cantava la següent cançó:
Vaig a casar-me amb la filla del
rei,
per què sóc més ric que ell,
que escarbant en un femeret
m’he trobat un dineret.
En això, arriba al riu, el qual,
només que el
veu, li pregunta:
–On vas, mig pollastre?
Vaig a casar-me amb la filla del
rei,
Per què sóc més ric que ell,
que escarbant en un femeret
m’he trobat un dineret,
li contesta cantant el mig
pollastre.
–Això serà si jo et deixe passar –fa
el riu amb la
seua veuota.
–Entra pel meu bec! –li mana el mig
pollastre.
I zzzuuummm!, comença a engolir
aigua, vinga
d’engolir-ne i ja té tot el riu dins
la panxa.
Saltant i botant continua el seu
camí fins que
va topar amb una maça que només feia
que pegar
maçades.
–On vas, mig pollastre?
Ell va respondre:
Vaig a casar-me amb la filla del
rei…
i la resta de la cançó.
–Això serà si jo et deixe passar –li
adverteix la
maça–, perquè em vénen intencions
d’esclafar-te
d’un colp.
–Entra pel meu bec! –crida el mig
pollastre. I zumm!. La maça
desapareix pel bec de l’animaló.
I ell vinga de cantar i vinga de fer
camí, cap a
la cort. Prompte arribà a un espés alzinar,
i de sobte
li ix la rabosa.
–On vas tu per ací? –li pregunta al
temps que
obria la boca per menjar-se’l.
Vaig a casar-me amb la filla del
rei,
per què sóc més ric que ell…
fa el mig pollastre. I ella
l’interromp:
–Això serà si jo et deixe passar i
no et pegue
mos.
–Entra pel meu bec! –crida ell de
nou. I la rabosa,
zzuumm!, i cap a dins del bec.
A la fi arribà el mig
pollastre, més alegre que
un gos, a la cort reial.
En arribar a la cort reial, el rei que ja coneixia les
intencions del
pollastret ordenà capturar-lo. A continuació el van tirar dins
d’un
galliner. Aleshores digué:
-Ix rabosa! Ara et toca!
I la rabosa es menjà totes les gallines i el pollastret se’n va
poder fugir.
de cremar-lo ell obrí el bec i digué:
-Riu! Fes ara la teua! I tota l'aigua del riu eixí i va apagar
el foc i així es va salvar.
Allò va fer enfadar molt el rei, que decidí enviar tot el seu
exèrcit per a atrapar el pollastret.
I ell al vore els soldats digué:
- Maça! Ara és la teua, no els deixes passar!
El rei veient la seua valentia i poder, va accedir que es casara
amb
la princesa. L'endemà es celebrà el casament, la princesa li
tocà el
coll i li va trobar una espècie d'agulla. Ella estirà, estirà i
estirà i...
PUM!! El mig pollastre es transformà en príncep. I la princesa
se
n’alegrà molt.
I com es podreu
imaginar es van casar. I a mi, no em van convidar.